Vivint de recuperar records

Entrevista de Gemma Bruna , biògrafa de Memorias Ediciones, dins del seu BLOG: “De petita”

Ningú diria que viu al carrer Portaferrissa, sempre ple de vianants que entren i surten de botigues de les grans cadenes de moda, ni que des del balcó del seu estudi, s’escolten les campanes de l’església del Pi i de la catedral de Barcelona. Aquestes són les interioritats que només coneixen els que viuen als pisos amplis de la part més antiga de Barcelona.

Seu en una taula lateral, davant d’una paret plena de records i anotacions. Aquest és el seu racó particular, des d’on tecleja l’ordinador, respon correus i treball pendent, està a l’aguait de l’arribada del fill i també troba els seus moments de calma, per a escriure. I ho fa en la mateixa posició d’aquella dona de la fotografia en blanc i negre, amb cabell recollit, mirada fixa i faldilles per sota del genoll, asseguda davant d’un escriptori de la casa que la seva família encara manté a Camprodon.

“És la meva àvia, Maria Rosa Martí explica, mentre s’asseu al sofà que li fa de saleta-, una dona amb un cor gran, que en els seus inicis va ser més dura, però que a poc a poc va anar entendrint fins ficar-se tots els seus néts a la butxaca: tenia sempre les portes de casa obertes i anar a casa seva era sempre una festa”.

Comparteix amb ella el gran poder creatiu, el seu sentit artístic i l’impuls d’obrir nous horitzons. “Ella era una dona plenament entregada a la família: per a ella els seus fills, el seu marit i els seus néts eren el més important. Filla de Reus i casada amb un industrial tèxtil de Vilassar de Mar, vivia en un pis de 500 metres situat al carrer Diagonal amb Roger de Llúria que tenia tres xemeneies, dues terrasses, 3 altells i una capella “, explica.

Espases de paper amb el diari La Vanguardia

Els estius de la infància són, per a molts, la mostra de la llibertat en majúscules. També ho era per a ella i els seus germans, sobretot quan els pares els enviaven amb els avis a la casa de Camprodon. Jugaven durant tot el dia, feien cabanes i el 30 d’agost, dia del seu Sant, celebraven una gran festa amb globus de foc que s’elevaven pel cel.

L’àvia i ella compartien també l’interès per a la reflexió, l’observació de l’entorn i l’addicció per la lectura. Un dia, amb 12 anys d’edat, quan l’acompanyava a l’església, l’àvia la va convidar a entrar, però ella va decidir quedar-se fora. “Per què vas a missa, àvia?” – Li va preguntar -. “Segueixo la meva consciència” – li va respondre ella.

“Per primera vegada vaig escoltar aquella paraula i li vaig preguntar pel seu significat: Tot el que et faci sentir malament, tot el que no puguis digerir, va contra la teva consciència, em va contestar”. La Rosa s’aixeca del sofà per anar a buscar una de les últimes fotos que té de l’àvia, ja de més gran però amb el mateix rictus d’elegància que l’havia distingit sempre.

L’amor per escriure, la curiositat pel que l’envolta i la capacitat per analitzar, fixar-se en els petits detalls i comprendre el moment. Aquestes són algunes de les qualitats, que potser ella va heretar de la seva àvia, però que finalment la van decantar per dedicar-se al periodisme. “Em vaig fer periodista perquè m’encantava escriure”, contesta tàcitament, sense marge per a vacil·lacions.
Es va acostar a l’escriptura des de la creativitat de les avantguardes poètiques i des dels versos que elaborava, amb només 10 anys. Va començar fent filologia i va iniciar la seva carrera com a periodista, primer a Televisió Espanyola, fent notícies culturals i documentals i, posteriorment, es va endinsar de la mà de Maria Ripoll en el guió cinematogràfic, buscant sempre la frase eficaç i l’adjectiu precís.

Com a periodista ha provat gairebé de tot: premsa diària, televisió, el món de la comunicació per encàrrec, l’àmbit de la docència, l’elaboració de documentals… Fins que va arribar un dia, fa pocs anys, que va decidir fer el que està fent: muntar la seva pròpia editorial des on elaborar llibres de memòries i biografies per encàrrec, de persones “normals i corrents”.

Ella, molt petita, juntament amb els seus germans i cosins anava amb freqüència a casa dels avis. “L’àvia, que tenia 24 néts, ens feia uns barrets de paper de diari i amb edicions passades de La Vanguardia ens construïa unes espases ben llargues perquè juguéssim”.
Els estius de la infància són, per a molts, la mostra de la llibertat en majúscules. També ho era per a ella i els seus germans, sobretot quan els pares els enviaven amb els avis a la casa de Camprodon. Jugaven durant tot el dia, feien cabanes i el 30 d’agost, dia del seu Sant, celebraven una gran festa amb globus de foc que s’elevaven pel cel.
L’àvia i ella compartien també l’interès per a la reflexió, l’observació de l’entorn i l’addicció per la lectura. Un dia, amb 12 anys d’edat, quan l’acompanyava a l’església, l’àvia la va convidar a entrar, però ella va decidir quedar-se fora. “Per què vas a missa, àvia?” – Li va preguntar -. “Segueixo la meva consciència” – li va respondre ella.
“Per primera vegada vaig escoltar aquella paraula i li vaig preguntar pel seu significat: Tot el que et faci sentir malament, tot el que no puguis digerir, va contra la teva consciència, em va contestar”. La Rosa s’aixeca del sofà per anar a buscar una de les últimes fotos que té de l’àvia, ja de més gran però amb el mateix rictus d’elegància que l’havia distingit sempre.
L’amor per escriure, la curiositat pel que l’envolta i la capacitat per analitzar, fixar-se en els petits detalls i comprendre el moment. Aquestes són algunes de les qualitats, que potser ella va heretar de la seva àvia, però que finalment la van decantar per dedicar-se al periodisme. “Em vaig fer periodista perquè m’encantava escriure”, contesta tàcitament, sense marge per a vacil·lacions.
Es va acostar a l’escriptura des de la creativitat de les avantguardes poètiques i des dels versos que elaborava, amb només 10 anys. Va començar fent filologia i va iniciar la seva carrera com a periodista, primer a Televisió Espanyola, fent notícies culturals i documentals i, posteriorment, es va endinsar de la mà de Maria Ripoll en el guió cinematogràfic, buscant sempre la frase eficaç i l’adjectiu precís.
Com a periodista ha provat gairebé de tot: premsa diària, televisió, el món de la comunicació per encàrrec, l’àmbit de la docència, l’elaboració de documentals… Fins que va arribar un dia, fa pocs anys, que va decidir fer el que està fent: muntar la seva pròpia editorial des on elaborar llibres de memòries i biografies per encàrrec, de persones “normals i corrents”.

“Em fascina parlar amb la gent: passar una tarda amb una senyora de 85 anys que em convida a un te, que m’explica la seva història de vida i poder viure d’això! Em fa feliç i em sento lliure”, resumeix la directora de Memòries Edicions, que ha convertit l’escriptori de casa amb el punt de connexió de la seva petita empresa i de tots els que col·laboren amb aquest projecte.

“Expliqueu-nos la vostra història i la convertirem en un llibre ben escrit”, diu un dels eslògans de publicitat de l’empresa, impresa sobre una imatge on es percep la figura, en blanc i negre, d’una noia d’uns vint anys d’edat, de mirada fixa, faldilles per sota del genoll, asseguda davant d’un escriptori situat a prop d’un balcó de cortines blanques. És la seva àvia Maria Rosa.