Dolors López Castellanos

Fa deu anys no m’haguera plantejat escriure aquest llibre. Ni parlar-ne. Ho havia desat tot ben endins, però als 87 anys, ja no és moment de continuar callant. La por va començar a arrelar en la meva mare i temps després, com si hagués passat de cos a cos, de sang a sang, va arribar fins a mi, a dintre meu. I així va ser com vam quedar-nos, en silenci. Totes dues. Però un dia em vaig decidir a obrir les portes de les habitacions que havien romàs tancades. Ho havia de fer, primer per a mi mateixa, havia de deixar d’abassegar tan fort el que havia passat i dur-ho a la superfície. Cridar-ho ben fort. Posar nom a aquella guerra, a aquelles pèrdues, a la misèria, a l’abandó… Al cap i a la fi, no és més que la meva veritat.

Recordar no ha estat fàcil. L’edat fa de les seves i de tant en tant he necessitat l’ajuda de les meves filles Montserrat i Lluïsa per posar les peces en ordre. No, recordar no ha sigut gens fàcil, però no només perquè la memòria ja no és la que era, sinó per les ferides que s’obren. I piquen. Molt. Amb aquest llibre he tornat al costat de la Lola, aquella nena a qui, de ben petita van matar el pare de matinada; de la Lolita, qui va aprendre a caminar amb la mare a la presó; i de la Dolors, la dona que després de tants anys de silenci, un dia va dir prou.

Dolors López Castellanos

TESTIMONIS: familia i amics

El llibre de Lola és un acte de generositat i també de valentia. Un testimoni de molt valor per comprendre la història com és en realitat, tal com la vivim les persones de carn i ossos.

Com si hagués passat de cos a cos, de sang a sang…” Ahir em va atrapar el primer paràgraf i no vaig poder parar. Vaig anar a dormir amb la història llegida i devorada, completa, de principi a fi. He patit molt llegint-la, perquè no hi ha per menys. Però, alhora, era un patiment reconfortant perquè transmetia molta llum i senzillesa i… com dir-ho? Un exemple real i sense artificis d’autèntica resiliència i de generositat. Em sento agraïda de que m’hagis deixat llegir el llibre i m’hagis deixat entrat en la intimitat de la teva, de la vostra història familiar. Em sento també confortada de saber que tot és possible i que se surt de tot, si se’n té l’esperit. És bonic i sanador saber que, malgrat les misèries, podem acabar la vida amb un sentiment d’autèntica felicitat. Felicitat purament per tenir la família a prop. Estic contenta per tu, Montse, perquè és a qui conec de tot aquest relat. I també estic contenta de saber que hi ha gent tan maca pel món. Lola, Lolita, Dolors. Des del cel, deu somriure molt! Un petó.

He llegit amb tota l’atenció i deteniment el llibre de la Lola. Trasllada a la teva Montserrat i a la Lluïsa, que tot i no ser sensibler, m’he emocionat i inclusivament he plorat en arribar al final, mirant enrere tot el trajecte i dificultats de la Lola. La Montserrat i la Lluïsa han tingut una mare (i també un pare), d’una fermesa i humanitat fora del normal. I tu una sogra descomunal que segur que vas estimar, perquè s’ho valia. Si quan jo parlava amb ella ja traspuava totes aquestes qualitats i més, llegir el llibre demostra que hi ha gent que ens poden donar a tots moltes lliços. Si vaig ajudar a què fes el pas d’escriure el llibre, me’n sento afalagat i content. Em trec el barret per ella (la Montserrat i la Lluïsa mai podran agrair prou tenir una mare com ella).