Elisa Gimeno

Em dic Elisa Gimeno Esteva, però a casa em deien Elisabet, suposo que perquè la mare també es deia Elisa. Vaig néixer a Barcelona el 2 de juliol de 1934 i dos anys més tard va esclatar la Guerra Civil. Els meus primers records són de la guerra, però els records més feliços de la meva infantesa són dels estius a Cantallops, d’un passeig en un Mercedes descapotable, el primer cotxe que el meu pare va comprar, i de les tardes de diumenge en que cantàvem sarsueles en família a la casa del carrer Sant Eusebi.
A la Seu hi vam passar ben bé els tres anys que va durar la guerra. La Montse i jo anàvem a escola, que era al mateix carrer de casa nostra, una mica més amunt. Quan els republicans van començar la retirada, recordo veure passar la gent que fugia a França, famílies senceres. I recordo també que els bombardejaven. Quan sentíem les sirenes la mamà ens feia sortir de casa i anàvem a una mena de clot sota un arbre i ens amagàvem allà, amb un pal a la boca.

Els estius de la nostra infantesa duraven tres mesos. Arribàvem a Cantallops quan començava el batre del blat i marxàvem després de la collita del raïm. Cantallops era un poble del Penedès d’on eren oriünds els Esteva. Nosaltres érem els únics forasters. Quan arribàvem, tota la canalla del poble ens venia a rebre perquè érem la novetat, una autèntica raresa. Allà no hi havia estiuejants, no hi havia res fora de les cases, en general humils, els camps i els camins… I per a mi era la felicitat.

Jo em vaig casar perquè m’havia de casar, no per estar enamorada. Jo tenia molta influència dels pares. I ell era molt insistent. Em vaig deixar portar. La mamà deia que ell era molt bon jan i de molt bona família. Suposo que a més la mamà no concebia la possibilitat que les filles ens quedéssim solteres i devia de pensar, ai, a veure si no la casaré! Potser ell hagués volgut que jo fos una mestressa de casa, una dona discreta com sa mare, algú, en tot cas, que no li fes ombra. Potser que jo sortís a treballar, que les coses a l’empresa m’anessin bé mentre a ell se li enfonsava un negoci rere un altre era excessiu… però jo mai vaig competir amb ell. Potser era molt difícil pel meu marit pair que l’home de negocis en aquella casa era jo i no pas ell. Segurament és difícil encara ara, i devia ser-ho molt més aleshores. O potser sóc més difícil de conviure del que crec… O, simplement, faltava aquella admiració mútua que jo vaig veure al matrimoni dels meus pares i no vaig trobar a casa nostra… Però no sé pas per què explico tot això. Perquè jo mai em vaig plantejar separar-me d’ell. Jo vaig ser l’esposa fidel i la mare que havia promès ser el dia que vam casar-nos. Jo vaig complir la meva part. I no era pas infeliç.