Alfredo Bermúdez Terrón

A través de la finestra de l’hospital va veure passar trens que mai van parar per a portar-lo de tornada a casa. No obstant això, aquell nen estava decidit al fet que la realitat desoladora de la seva malaltia no trunqués els grans somnis que volaven en la seva ment, i en convertir-se en adult, va demostrar que «dins del seu petit cos havia crescut un gegant». El coratge i la força de la fe que sempre han bategat en el cor d’aquest lleonès extraordinari, orgullós de les seves conviccions polítiques i morals, que li van impulsar a sortir del *Bierzo, llicenciar-se en Física i Química a Barcelona, i tornar a la seva terra per a contribuir al benestar públic des del consistori i per a compartir els seus coneixements com a professor de Batxillerat.

EN POQUES PARAULES

Soc home de poques paraules i d’alguna paraulota. El primer s’ha accentuat amb el pas del temps, el segon em temo que també. Hi ha emocions que només amb un bona paraulota, dita en el moment oportú, es poden expressar amb exactitud. Els meus llargs silencis i el meu ferm caràcter han anat sempre de la mà d’un sentit de l’humor discret, irònic i sorneguer que des de nen m’ha ajudat a afrontar els avatars de la vida. Que ningú s’enganyi per veure ara arrugues en el meu rostre o escoltar més feble el to de la meva veu, ni s’afligeixi al saber de la meva insuficiència respiratòria. Aquí dins continua ferm aquell xaval al qual la malaltia va immobilitzar durant un temps que semblava infinit, tan llarg que les seves cames van quedar inútils i fins i tot va oblidar caminar. Si llavors vaig ser capaç d’aixecar-me i aprendre a caminar de nou, avui sento encara en el més profundament el coratge d’aquell pequeñajo al qual tots deien Alfredín.