Escriure el que ha marcat la nostra vida ajuda les generacions següents a comprendre i evolucionar.
Independentment de la forma que tinguin els mitjans de comunicació existents, tots, o gairebé tots, els éssers humans han sentit en algun moment la necessitat de comunicar el que anava passant a les seves vides, tant de forma puntual, accidental, circumstancial com de forma continuada i perllongada.
No existeix, des d’un punt de vista de les intencions i les necessitats, cap diferència entre el “Què estàs pensant?” De Facebook o els 140 caràcters de Twitter (per posar alguns exemples) i la postal que enviàvem des de qualsevol lloc a un altre ésser humà per fer-lo partícip de les nostres vivències i impressions.
El que en altres èpoques esperaves durant dies amb impaciència però sense exasperació i que ara t’arriba en temps real té bàsicament la mateixa essència: explica’m què et passa, què sents, com estàs.
Remuntant a èpoques encara anteriors, el costum d’intercanviar correspondència estava tan estesa com avui comprovar el correu electrònic i, per a moltes persones, la vida que explicaven per escrit, i la que llegien dels seus cercles pròxims, era tota la traça que deixaven o conservaven de les experiències pròpies i alienes. Tots hem vist pel·lícules de la segona guerra mundial, o de qualsevol guerra, en què el soldat llegeix, sota les bombes i les inclemències, la carta de la seva estimada, que ningú sap com ha pogut arribar fins aquí, però que li proporciona un feix de llum perquè li porta la imatge de la vida fora d’aquest infern.
Diuen els especialistes que la nostra vida digital és una mena de salconduit cap a la immortalitat, perquè tot el que fem i reflectim en el nostre personatge virtual quedarà per sempre.
Però com realment pots romandre com a esglaó significatiu en la vida dels que vindran darrere teu, és escrivint el que ha marcat la teva vida. Ajuda les generacions següents a comprendre i evolucionar.
Ana Maury
Memorias Ediciones Madrid
