GÈNERE LITERARI MEMÒRIES: LA NO FICCIÓ SUBJECTIVA
Per què ens fascina llegir un llibre de memòries? Perquè transmet fets reals de la mà del que rememora. Les Memòries són a la literatura el que el documental és al cinema. Alguns diuen que no són de fiar, que la història no és verídica en estar filtrada, augmentada i tallada a voluntat del subjecte que recorda. Això és precisament el més interessant: la memòria és un ésser viu, una cosa molt més complexa que la realitat i més fascinant que la història. Fins on es despulli, on posi el seu límit, de quins els colors tenyeixi el seu relat i quan fidel sigui a l’estricta realitat és elecció de cadascú. Faltaria més.
El primer llibre de memòries que recordo haver llegit amb passió, possiblement sigui el diví culpable d’aquesta afició que he convertit en professió. Nítidament arriba a la memòria l’impacte que va causar en la meva ment adolescent. Estava llegint la vida del poeta, escrita després del vidre de la seva pròpia memòria:
“De tot el que he deixat escrit en aquestes pàgines es desprendran sempre -com en les arbredes de tardor i com en el temps de les vinyes- les fulles grogues que van a morir i els raïms que reviuran en el vi sagrat. La meva vida feta de totes les vides: les vides del poeta.”
Confieso que he vivido, Pablo Neruda.
Avui em proposo descobrir quins són els llibres de memòries més llegits i què té d’especial, per als lectors, l’experiència de llegir autobiografies. Per a això, he fet un petit rastreig a internet i he descobert opinions, frases i cites meravelloses.
Per exemple Herman Hesse va dir, a propòsit de les seves grans novel·les El llop estepari, Sota les rodes, Demian i El joc dels abaloris:
«en el fons són monòlegs en què una sola persona es contempla en la seva relació amb el món i amb el propi jo ». És la frase més reveladora d’un etern debat: la ficció sempre part de la realitat.
Hermann Hesse. Obstinació: Escrits autobiogràfics.
Qué Libro Leo planteja la millor valoració per a un llibre de Memòries i Biografies. El top de la llista és Stefan Zweig. El món d’ahir: Memòries d’un europeu. o hi ha pàgina, fòrum, reportatge o article dedicat al tema que no citi les memòries de Zweig: És un dels millors llibres de memòries que s’han escrit mai.
Stefan Zweig va ingerir un verí letal amb la seva dona en 1936. Va deixar escrit el seu motiu: «Europa, la meva pàtria espiritual, s’està destruint a si mateixa.»
En aquest fòrum, Ábrete Libro, es contesta a la pregunta Quina és la millor autobiografia que heu llegit? Hi ha reflexions valuoses per als que apreciem el gènere Memòries.
http://www.quelibroleo.com/mejor-valorados/biografias-memorias
Miles Davis i Quincy Troupe. Miles: La Autobiografia. Les memòries de Davis es van publicar només dos anys abans de la seva mort. En ella Milers es despulla davant el lector i parla amb tota cruesa de la seva vida personal, de la seva addicció a les drogues, l’alcohol, de la seva relació amb les dones, del racisme que existia en el negoci de la música i, sobretot, de música i de músics. A més d’un document històric d’incalculable valor és una narració apassionant i intensa.
http://www.abretelibro.com/foro/viewtopic.php?f=4&t=47223
Resulta curiós saber que les memòries més venudes a la FNAC són les de Santa Teresa de Jesús. Llibre de la Vida. El segueix Pedro Salinas. Cartas a Katherine Whitmore.
I de nou els sants. A la llibreria d’El Corte Inglés, Sant Agustí i Santa Teresa encapçalen la llista de les millors autobiografies, memòries i diaris.
http://www.elcorteingles.es/libros/listas/las-mejores-autobiografias-memorias-y-diarios
MEMÒRIA: MÉS COMPLEXA QUE LA REALITAT I MÉS FASCINANT QUE LA HISTÒRIA
GÈNERE LITERARI MEMÒRIES: LA NO FICCIÓ SUBJECTIVA
Per què ens fascina llegir un llibre de memòries? Perquè transmet fets reals de la mà del que rememora. Les Memòries són a la literatura el que el documental és al cinema. Alguns diuen que no són de fiar, que la història no és verídica en estar filtrada, augmentada i tallada a voluntat del subjecte que recorda. Això és precisament el més interessant: la memòria és un ésser viu, una cosa molt més complexa que la realitat i més fascinant que la història. Fins on es despulli, on posi el seu límit, de quins els colors tenyeixi el seu relat i quan fidel sigui a l’estricta realitat és elecció de cadascú. Faltaria més.
El primer llibre de memòries que recordo haver llegit amb passió, possiblement sigui el diví culpable d’aquesta afició que he convertit en professió. Nítidament arriba a la memòria l’impacte que va causar en la meva ment adolescent. Estava llegint la vida del poeta, escrita després del vidre de la seva pròpia memòria:
«De tot el que he deixat escrit en aquestes pàgines es desprendran sempre -com en les arbredes de tardor i com en el temps de les vinyes- les fulles grogues que van a morir i els raïms que reviuran en el vi sagrat. La meva vida feta de totes les vides: les vides del poeta.» Confieso que he vivido, Pablo Neruda.
Avui em proposo descobrir quins són els llibres de memòries més llegits i què té d’especial, per als lectors, l’experiència de llegir autobiografies. Per a això, he fet un petit rastreig a internet i he descobert opinions, frases i cites meravelloses.
Per exemple Herman Hesse va dir, a propòsit de les seves grans novel·les El llop estepari, Sota les rodes, Demian i El joc dels abaloris: «en el fons són monòlegs en què una sola persona es contempla en la seva relació amb el món i amb el propi jo ». És la frase més reveladora d’un etern debat: la ficció sempre part de la realitat. Hermann Hesse. Obstinació: Escrits autobiogràfics.
Qué Libro Leo planteja la millor valoració per a un llibre de Memòries i Biografies. El top de la llista és Stefan Zweig. El món d’ahir: Memòries d’un europeu. No hi ha pàgina, fòrum, reportatge o article dedicat al tema que no citi les memòries de Zweig: És un dels millors llibres de memòries que s’han escrit mai.
Stefan Zweig va ingerir un verí letal amb la seva dona en 1936. Va deixar escrit el seu motiu: «Europa, la meva pàtria espiritual, s’està destruint a si mateixa.»
http://www.quelibroleo.com/mejor-valorados/biografias-memorias
En aquest fòrum, Ábrete Libro, es contesta a la pregunta Quina és la millor autobiografia que heu llegit? Hi ha reflexions valuoses per als que apreciem el gènere Memòries.
Miles Davis i Quincy Troupe. Miles: La Autobiografia. Les memòries de Davis es van publicar només dos anys abans de la seva mort. En ella Milers es despulla davant el lector i parla amb tota cruesa de la seva vida personal, de la seva addicció a les drogues, l’alcohol, de la seva relació amb les dones, del racisme que existia en el negoci de la música i, sobretot, de música i de músics. A més d’un document històric d’incalculable valor és una narració apassionant i intensa.
http://www.abretelibro.com/foro/viewtopic.php?f=4&t=47223
Resulta curiós saber que les memòries més venudes a la FNAC són les de Santa Teresa de Jesús. Llibre de la Vida. El segueix Pedro Salinas. Cartas a Katherine Whitmore.
I de nou els sants. A la llibreria d’El Corte Inglés, Sant Agustí i Santa Teresa encapçalen la llista de les millors autobiografies, memòries i diaris.
http://www.elcorteingles.es/libros/listas/las-mejores-autobiografias-memorias-y-diarios
El País va realitzar una enquesta entre els seus lectors: Les millors biografies, autobiografies, memòries, testimonis, diaris i cartes. Va guanyar Scott Fitzgerald. Cartes a la meva filla. Els fills son un dels primers motius a l’hora de voler escriure unes memòries, un tema interessant per a un altre blog!
http://cultura.elpais.com/cultura/2013/12/11/actualidad/1386778949_365087.html
No marxo sense citar algunes de les memòries més celebrades i les descripcions més suggerents:
Erich Fromm. Les Cadenes de la Il·lusió.
Una fascinant autobiografia intel·lectual que explica la influència que Marx i Freud van exercir en la història del pensament del segle passat.
Benvenuto Cellini. Vida.
L’artista del renaixement italià compta episodis memorables com Els esperits del Coliseu, el sac de Roma, Les presons al castell Sant Angelo, Les peripècies per França sota la protecció de Francesc I i La desesperada fosa del «Perseo».
Thomas de Quincey. Esbós de la Infància.
Una posada en escena de la crueltat del món en un teatre de nens en estat de guerra constant. Impregnat d’espectres, el text autobiogràfic devela que la veritat d’una vida s’elabora amb els fantasmes de la imaginació.
Benjamí Franklin. Autobiografia d’un Home Feliç.
Escrita originalment per a William, el seu fill, manté el vigor, la fina ironia i la capacitat de descobriment que la van fer famosa al segle XVIII. Posseeix una soltesa desconcertant i una agilitat rabiosa, pròpia de l’actualitat.
Paul Auster. Diari d’hivern.
Una mirada profunda sobre si mateix: sexe, intimitats, pors, viatges, la ferida del temps … En definitiva, un magistral autoretrat. Mario Milà destaca la frase: “Tots som estranys de nosaltres mateixos i, si tenim alguna idea de qui som, és simplement perquè vivim en les mirades dels altres”.
Charles Bukowski. Factotum.
Novel·la autobiogràfica dels seus anys de joventut, l’autor ens descriu la vida del seu alter ego Henry Chinaski. Ofereix una visió brutalment divertida i melancòlicament horroritzada de l’ètica del treball, de com doblega el «ànima» dels homes.
Franz Kafka. Carta al pare.
La carta més famosa del segle XX mai va arribar al seu destinatari. Ni tan sols va ser enviada. Brutal, crua, dura, està dirigida al seu pare, Hermann Kafka, comerciant jueu a la ciutat de Praga. Em resulta impossible apartar-lo de la meva memòria.
Rosa Serra Majem
Directora de Memorias Ediciones
