Parèntesi estiuencs
És realment sorprenent que, mirant aquesta foto del meu pare -primera fila, cinquè començant per l’esquerra- en l’estiu del 1937, apareix en la memòria una imatge molt similar, 30 anys més tard, dels meus estius a les platges de Normandia. Tal és la intensitat dels meus records, que puc gairebé percebre l’olor de la sorra, de la fusta de les cabines, del pa amb xocolata que portàvem per berenar. I crec que el millor, és que era feliç (em pregunto si el meu pare també) sense, si més no, preguntar-me perquè. Com quan un nen és feliç.
Les colònies, per a qui les hem freqüentat – i gaudit – amb regularitat, eren un marc de diversió i aprenentatge que suposaven un tall a la rutina de l’any, alhora que et permetien descansar de la teva família, i sobretot la inversa.
Per al meu pare, fill d’una vídua, en les albors de la segona guerra mundial a França, les colònies administrades per l’estat eren alguna cosa més que una distracció, eren probablement l’esdeveniment més divertit de la vida. I em consta, pel que m’ha explicat, que l’austeritat presidia aquests campaments, perquè al cap i a la fi, eren per als nens menys afavorits de la societat. Però suposo que quan, de tota manera, no tens gairebé de res, et resulta més excitant no tenir res entre amics a la platja, que en l’internat en el qual passaven la resta del curs, que també era regentat per l’assistència social.
Pel que fa a mi, que anava també tots els estius a les colònies organitzades per la parròquia, sóc incapaç de recordar si ens beneficiàvem de luxes i comoditats, cosa que dubto, però he après tantes coses i tinc tants records fabulosos, que no restaria ni sumaria res a les condicions en què estiuejàvem.
Ana Maury
Memorias Ediciones Madrid
