Dedicat a les meves cosines Clara, Maria i Maite, que em deien mentidera i era veritat.
“De noi era molt mentider i feia literatura oral amb els amics: contes de cases fetillades, gent que no existia i jo contava que havia vist.”
J.C. Onetti
“La infància, un territori irreal i enyorat, amb les seves fronteres indecises entre el que és mentida i el que és veritat, país en el qual el llenguatge dels fets i de les actituds dels adults no és comprensible, i aquesta mateixa incomprensió sobre el món, dota tot d’un hàlit de màgia. Sembla ser que aquí, que en aquest país, és on es forja la doble realitat, aquesta tensió entre el real i l’imaginari que afecta a l’adult-escriptor ja per sempre. Si l’escriptura és causada per la inhalació d’un virus, és segur que aquest virus es troba en la infància.”
Ana Ayuso
De la infància s’ha dit que és el patrimoni de l’escriptor, crec que va ser Salinger, i també que és més llarga que la vida (ho va dir Ana María Matute) i Rilke diu que és la veritable pàtria.
He dedicat la meva vida a les lletres i a les paraules. Sé que, quan un vol explicar la seva vida, comença per la infància, aquest moment on es forja la nostra capacitat de somiar, d’inventar, d’imaginar, de ser curiosos per intentar aprehendre els límits de la vida. Per aquí comença la memòria a muntar les peces del puzle.
Voldria donar un consell útil a tots els que comencin avui a construir els records de la seva vida per escrit: no es preocupin en absolut per saber si els seus records són fidels a la realitat o són fruit de la seva imaginació infantil, que sol posar salsa als fets menys rellevants. La infància no només és pàtria i patrimoni: és el moment privilegiat de la vida on la imaginació habita sense límits. Els records, per molt imaginaris que siguin, no deixen de formar part de la nostra vida real.
Rosa Serra
Directora de Memorias Ediciones
