Sobre Luis González Vaqué, autor del llibre de memòries “El futur arriba de seguida”
La seva primera trucada ja em va indicar que era una persona propera perquè va fer broma des del primer instant. Aquest home té molta seguretat, -recordo que vaig pensar jo. Va fer-me tres preguntes seguides a les quals jo vaig anar responent amb monosíl·labs afirmatius. És aquí on fan llibres de memòries? Podria ajudar-me a escriure les meves memòries? Podria venir demà?
L’endemà ja érem un davant de l’altre i ell seguia amb les seves bromes: Ara respiro tranquil, vaig veure la notícia que va publicar el diari sobre la seva empresa i vaig pensar que tindria una cua llarguíssima… Vostè pensarà: aquest home no té res d’especial, per què voldrà publicar les memòries? Jo no vaig pensar això, jo vaig veure un home intel·ligent, capaç de riure’s de sí mateix, una persona intensa, capaç de viure profundament el present.
Va decidir que era millor tractar-nos de vostè i em va semblar molt bé. Després, a l’hora del gintònic, ens diem de tu -va fer broma. Don Luis sempre somreia, sempre estava disposat a jugar, experimentar i mantenir-se proper. Des d’aquell dia ens vam veure desenes de vegades i no exagero perquè Don Luis, Finín (la seva dona) i jo hem fet 7 llibres junts, però a més m’encantava anar a veure’ls pel simple fet de compartir taula i conversa amb ells.
Cada cop que jo anava a casa seva agafava el “nostre” llibre de memòries i em llegia el text de contraportada en veu alta:
Pel que sembla, el meu pare solia animar-se més del compte quan viatjava amb tren. La meva mare em va explicar que, en un viatge de Barcelona a Madrid amb cotxe-llit, el bon home es va deixar portar per la passió i al cap de nou mesos vaig néixer jo. Potser per això em fascinen els ferrocarrils, els de debò i els de joguina. Soc un home del sí: quan em proposen alguna cosa, trigo tres dècimes de segon a acceptar. No em miro gaire al mirall, no soc presumit sinó tímid i vanitós. La millor defensa contra la vanitat és parlar, de manera que, si s’escau, parlo sense parar i gairebé sempre de broma. Després d’ensenyar-me a parlar haurien d’haver-me ensenyat a callar, ho diu un proverbi sioux que potser es va inventar per a mi. Col·lecciono els meus bons records i anècdotes, cites, frases fetes i proverbis. De vegades ploro al cinema, però mai llegint una novel·la. En els meus temps només es podien triar tres carreres: Medicina, Enginyeria o Dret, la resta no era seriosa. Soc llicenciat en dret. Amb la veritat, tal com la veu un jurista, arriba a Roma. El gran encert de la meva vida ha estat casar-me amb Finín, ella és molt millor que jo.
Tot seguit deia: Però que llesta és vostè! Com és possible que m’hagi retratat perfectament en 15 línies? Ho vaig escriure des del cor, però vaig oblidar la paraula GENERÓS.
Si ell llegís aquest bloc em diria: No n’hi ha per tant! Però després em convidaria a dinar i tindríem una conversa interessant, profunda, divertidíssima o hilarant, fins i tot… Confesso que la seva partida m’ha deixat una mica òrfena. No el vaig sentir mai com un pare, però sí com un amic amorós, obert i benefactor. Sé que des del cel continua protegint-me allà on vagi.
La nostra trobada i “el nostre” llibre han estat un regal valuós. Ell solia fer servir una cita que deia: “El veritable enemic és l’oblit.” No l’oblidaré mai, el futur ja ha arribat, i jo sempre tindré la seva amistat. Moltes gràcies, Don Luis, Mister Cowboy, Maître Vaqué… Fins després.
Rosa Serra Majem
Fundadora i Directora de Memorias Ediciones
