Quan els homes primitius comptaven els fets de les seves vides gravant signes en pedra (i altres suports), és molt probable que el so que produïa l’útil que empraven fos alguna cosa semblant a “ssscccrrr”…
L’origen de moltes paraules és fonètic, i el proto-indo-europeu (i per tant l’indo-europeu) inclou el vocable “skribh”, que vol dir fer ratlles, ratllar.
D’aquesta paraula fins al “scribere” llatí, mitjançant anys, però al cap i a la fi, un és continuació de l’altre, i segueix fidel al seu origen sonor.
Les derivades del “ssccrrr”, en la majoria d’idiomes procedents de l’indo-europeu inclouen la reminiscència sonora: escriure, écrire, scrivere, schreiben, escrever…
L’anglès, que procedeix del proto-germànic, diu “write”, que ve de “writan”, que significa esquinçar, ratllar. I el so “wr” (vr) podia ser com el soroll del vol d’una vironera, “vvrrr”, i també pot assemblar-se a una fricció d’un element sobre una superfície.
Diferents grafies, per orígens fonètics pròxims. Però tots, van començar a escriure, com està més que demostrat, traçant ratlles sobre el que tinguessin a mà. Explicar històries sempre va ser necessari per aprendre i ensenyar; escriure ho va ser molt aviat per transmetre i deixar “traces”.
