Loreto Varela

TAN LLUNY, TAN A PROP

La trucada procedia de l’altra banda de l’oceà, però la veu de la dona que em parlava des de lluny, la sentia molt propera. No parlo de distàncies, aquesta proximitat em portava la sensació d’haver trobat una ànima bessona, no sé… algú que ja estimava. Em va impressionar que aquesta dona, la Loreto, es mostrés així, tan entregada, tan confiada d’haver trobat la persona adequada per ajudar-la a assolir el seu propòsit. No ha de ser senzill posar a les mans un desconegut les joies de la teva vida i les pedres del teu camí perquè t’ajudi a convertir-les en un llibre.

Al cap de cinc minuts ja llegia el text que la Loreto havia aconseguit escriure i que acabava d’arribar per correu a l’editorial. Era breu, però amb franquesa, era un joier que guardava intencions, metàfores, experiències, sensacions… no importava el poc que deia sinó el que suggeria. Citava Rumi, el poeta persa: La ferida és el lloc per on entra la llum. I parlava de la tècnica japonesa del Kintsugi, que considera els trencaments i les reparacions d’un objecte com a part de la seva història i s’han de mostrar en lloc d’amagar-se…

Rosa Serra, Directora de Memorias Ediciones

Hi ha una esquerda en tot, així és com entra la llum.
Leonard Cohen

ADÉU

Vaig agafar les claus del meu cotxe de la tauleta de nit. Estava decidida a posar-lo en marxa, anar-me’n lluny i estavellar-me contra el que fos per matar-me. Era la meva total intenció. El meu imperfet pla. El que tocava fer després de passar-me tota la nit sense dormir, asseguda al pis de la meva habitació amb l’única companyia d’aquella pols blanca que em dominava. Només això, només desaparèixer, acabar amb tot.
Als meus pares ni els vaig dir adéu, vaig sortir de casa molt d’hora al matí, vaig encendre el meu Subaru 2008 i vaig engegar sense pensar-hi més. Conduir, plorar, conduir, plorar. Sense rumb definit, només anar el més lluny possible, això sí que ho tenia ben clar.
De sobte les forces em van abandonar i vaig parar en una botiga de provisions al mig d’un camí, al costat d’una benzinera, per comprar-me un cafè i donar aquella darrera ensumada que em donés el valor, que fes callar una mica l’angoixa i aplaqués la por de fer el que estava decidida a fer: suïcidar-me. No volia viure més, però sí que volia estar ben desperta a l’hora precisa: la mort no m’havia de sorprendre adormida. Perquè ja no tenia res més. Perquè les forces ja no hi cabien al meu cos, desgastat per la manca d’aliment i envaït per complet per la droga. Perquè ja no trobava raons per viure.