Pau Pascual Duran

No ho puc evitar. Sempre em tindrà enamorat aquesta meravellosa abstracció del pensament humà que són els escacs.
Pau Pascual Duran

Quan el Pau va morir prematurament, aquesta obra, 50 PERLES, va quedar inacabada. Els escacs van ser la darrera inspiració del Pau i una manera de gaudir de la vida. Però no va ser l’única, també era amant de l’astronomia, de la fotografia i del jazz; tenia el seu bloc Viatge als Escacs, que era punt de referència obligat dels entesos; feia pàgines web; tocava el saxofon i la flauta travessera; dibuixava… era un home polifacètic i, com diu la seva família, un home intel·ligent que feia les coses amb una perfecció i exactitud de veritable artista.
I aquest llibre ho demostra.
Amb gran alegria de poder publicar la seva última creació, aquest collaret de perles és una joia que no es podia quedar de cap manera en un calaix.
Aquest és el segon llibre de Pau Pascual Duran, (Barcelona 1961-2017). El primer, Peón come a Duchamp, el ajedrez como arte, és un estudi meravellós de les relacions entre l’art i els escacs.

Quant a mi

Com a molts, va ser el pare qui em va ensenyar el joc de reis quan jo era petit. Hi ha quelcom edípic en que sigui el pare ─el rei─ qui et transmet el joc de “matar el pare”.

Recordo l’estiu del 72 ─jo tenia onze anys─ quan es va produir el segon gran esdeveniment mediàtic mundial que vaig tenir ocasió de viure (el primer va ser tres anys abans, quan Armstrong va trepitjar la lluna). En ple Matx del Segle, el pare em va ensenyar a reproduir les partides Fischer-Spassky que els diaris publicaven dia rere dia. Recordo que moltes de les jugades que feien aquells monstres dels escacs escapaven totalment de la meva comprensió, però el cert és que aquell ambient excitant va despertar en mi una gran curiositat i ganes d’aprendre.