Escriptura acompanyada

L’escriptura acompanyada és una activitat amena, constructiva i fructífera.

Tots coneixem algú (inclòs un mateix) que alguna vegada ha escrit un article, un assaig, una poesia, un llibre o qualsevol altre text, i que el té guardat en un calaix (o en un pendrive!) rellegint en alguna ocasió amb una barreja de pudor, desencís, ràbia i frustració, en pensar el que podria ser i no és.

És bastant difícil avaluar objectivament un text escrit per un mateix, i són tan freqüents els casos d’escrits sub-estimats com els que són sobre-valorats pel propi autor. En això, com en tantes altres coses, la mirada d’un tercer i, si escau, la seva ajuda o col·laboració, poden ser la palanca que desbloqueja la situació.

En un procés d’acompanyament literari, o simplement d’escriptura acompanyada (coaching literari per als molt moderns), es dupliquen les forces, els recursos i les possibilitats d’èxit. Si, a més, el col·laborador escollit és un professional de la comunicació escrita, o una persona amb un do especial per a l’escriptura, no solament s’arribarà més lluny, sinó també més ràpid. Encara que només sigui en la satisfacció personal, ja que no tot el que s’escriu ha de tenir una vocació comercial, ni tan sols pública. El que s’escriu per a un cercle reduït, privat, també mereix ser cuidat i encertat.

La veritat és que les ocasions d’escriure, en la galàxia informàtica i tecnològica que ens absorbeix a tots, són cada vegada més nombroses. Però la temptació d’escriure que suscita la facilitat de publicar no necessàriament va acompanyada de la competència per fer-ho. Hi ha blocaires i comunicadors d’enorme talent, però també hi ha molta escriptura menuda que té poca vida útil i menys repercussió encara, per no esmentar una qualitat insuficient, pròpia de tot el que es generalitza. Com el “mercat” és bastant poc indulgent, i es satura aviat, la manca d’èxit de l’escrit genera nova frustració, l’afany d’escriure torna al calaix (o al pen drive!), I es tanca el cercle de “voler i no poder”, o, més ben dit,”voler i no saber”.

Ben sabut és que l’escriptura és enormement beneficiosa, pel que no podem deixar d’animar la gent a fer-ho. Però per no patir les conseqüències inverses, i quedar frustrat i desenganyat (el que és escassament terapèutic), aconsellem fer el mateix que quan es puja una muntanya: emportar-se un guia, que el porti a un pel camí més planer, més segur, més atractiu i amb les millors vistes.