A la punta de la llengua

Quan fem servir l’expressió “A la punta de la llengua” alguna cosa se’ns vol escapar de la memòria

Luis Buñuel no era home de ploma, segons diu ell mateix a l’inici de les seves memòries. Les converses amb el seu amic, actor, guionista i col·laborador habitual en les seves pel·lícules, Jean Claude Carrière, van donar lloc a l’escriptura del seu llibre de memòries, que porta per títol El meu últim sospir.

Además de recomendarlo fervientemente, destacamos la introducción, Memoria, dos páginas en recuerdo de su madre y un alegato a los fenómenos de la memoria y de la desmemoria, de las cuales extraemos algún fragmento:

A més de recomanar-lo ferventment, destaquem la introducció, Memòria, dues pàgines en record de la seva mare i un al·legat als fenòmens de la memòria i de la desmemòria, de les quals n’extraiem algun fragment:

“Però a mesura que van passant els anys, aquesta memòria, en un temps menyspreada, se’ns fa més i més preciosa. Insensiblement, van amuntegant els records i un dia, de sobte, busquem en va el nom d’un amic o d’un parent. Se’ns ha oblidat. “(…)

“Davant d’aquest oblit, i els altres oblits que no trigaran a arribar, vam començar a comprendre i reconèixer la importància de la memòria.” (…)

“Cal haver començat a perdre la memòria, encara que sigui només a retalls, per adonar-se que aquesta memòria és el que constitueix tota la nostra vida.” (…)

(…) “El retrat que presento és el meu, amb les meves conviccions, les meves vacil·lacions, els meus reiteracions i els meus llacunes, amb els meus veritats i les meves mentides, en una paraula: la meva memòria.”