Foto © JE HARRINGTON

El treball de Memorias Ediciones consisteix a mirar enrere, escodrinyar en el passat, remenar en el bagul dels records, obrir les caixes de les golfes i aixecar les tapadores de les olles que no solen, o no es volen destapar pels motius que sigui … I jo, fascinada per la memòria, sempre li estic donant voltes al fet de recordar. Cada vegada entro, invariablement en un joc de miralls on cada mirall és un pla temporal que reflecteix a un altre. És el joc del temps:

La paraula “Enrere” no apareix a la part ideològica del juliol Casares però proposa “Posterioritat” com a paraula associada i, dins d’ella, paraules tan suggestives i dispars en el pla temporal com “Endarreriment, Revers, Rereguarda, Avenir, Continuació, Futur, Hereu “… És el joc del temps.

 

EL JOC DEL TEMPS DE LA MEMÒRIA

Immersos de ple en les martingales del joc, l’exercici de la memòria sol rescatar i portar el present com a argument discursiu, com a material de construcció d’una narració que mira enrere per reflexionar sobre el pas del temps i sobre el present. La memòria és el millor mirall per a l’anàlisi vital que sol acompanyar aquells que volen, necessiten, somien escriure sobre les seves experiències vitals i, a la fi, degustar-les en el present per digerir-les, mirar amb perspectiva i enriquir-se.

Asseguts al tron de la perspectiva i guiats només pel radar de la memòria, escriure un llibre de memòries, o una autobiografia, només pot ser un joc lliure, sense cotilles, sense imposicions temporals rígides, fins i tot sense estil predeterminat i tenint molt en compte que, segons el moment de la vida, els fets canvien contínuament, des de tots els punts de vista i de totes les seves qualitats.

Per alguna cosa diu així Doris Lessing en la seva magnífica Autobiografia:

Doris Lessing – Autobiografia

“Les pròpies opinions sobre les nostres vides canvien tot el temps, difereixen a edats diferents. Si jo hagués escrit un relat sobre mi als vint anys, hauria estat un document bel·ligerant i combatiu. Als trenta, confiat i optimista. Als quaranta, ple de culpa i justificacions. Als cinquanta, confús i insegur. Però als seixanta i més enllà apareix una cosa nova: comences a veure el teu primer jo a una gran distància. Quan ets capaç de tornar als deu anys, als vint, a qualsevol edat que vulguis, ves a aquesta nena, a aquesta jove dona, com algú gairebé diferent. T’allunyes volant del personal. Has rebut aquest gran regal que dóna fer-se gran: objectivitat, impersonalitat.”

 

Aquest és el seu punt de vista i el de cadascú és diferent, i variable. De nou reivindico aquesta llibertat necessària en recordar, en mirar enrere per rebotar contra l’avenir … Qui vol sotmetre i ordenar la memòria, aquesta cosa més fascinant que la història?

 

Rosa Serra
Periodista, guionista y biògrafa. Directora de Memorias Ediciones.