Ramón Bartra Sendra

El més important de la vida de Ramon Bartra és el fet que l’enviessin a estudiar a la Salle Bonanova de Barcelona, als 13 anys. Ell sempre diu que allà el van fer persona, a més de donar-li bons estudis i una fe en Déu que no ha perdut mai més. Se sent un afortunat per haver tingut l’amor de la Rosita, la persona que més ha estimat a la seva vida. Ara fa uns anys que l’ha perduda i per això li dedica aquest llibre.

La meva mare sempre m’explicava que a Barcelona havia sigut molt feliç; la ciutat li agradava molt. També aquí he de fer un parèntesi. La senyora Encarnación, la meva àvia, havia enviat les seves filles a Barcelona, a El Siglo perquè aprenguessin de cosir; jo recordo que la meva mare tenia un maniquí de la seva mida, i es feia els seus vestits. Per això, els meus pares es varen conèixer a Barcelona, perquè van coincidir en una casa de dispeses.
Tots dos estaven sols, l’un un pis més amunt que l’altra.
Pot ser que haver vingut a Santa Coloma, per a mi, va ser una sort, perquè per a la canalla i els vells els pobles com Santa Coloma són millors que les ciutats.
De Santa Coloma, recordo molt bé que una vegada va venir el president Macià i va posar una primera pedra d’un col·legi que s’havia de fer; i que el president, en un clot d’aquesta primera pedra, hi va posar una pipa, ja que llavors el president devia fumar. Aquest col·legi no es va fer mai. Sé que els nens vàrem anar a aquest acte amb banderetes, que segur que eren catalanes.
És clar, això devia ser l’any 1931, quan jo tenia sis anyets…